dimarts, 16 d’octubre de 2007

I no va ser cap pel·lícula...

Afortunadament només és una foto de museu, una de les tantes que es poden veure a l'espai Topographie des Terrors, des de fa anys una àrea expositiva a prop de Potsdamer Platz. Actualment s'hi pot veure, a més de l'exposició permanent, una mostra temporal que du per títol Das Hausgefängnis (la casa-presó).
Tota la visita resulta francament dura si un té tendència a empatitzar amb els sofriments aliens. Algunes de les imatges que acompanyen l'exposició són molt impactants. Una d'elles, una de les que més em va colpir i que podeu veure a sota, mostra un oficial nazi apuntant amb una pistola al cap d'un pobre home, ajupit a terra davant d'una gran fosa plena de cadàvers, on van caient els executats. Ell seria el següent.
Berlin és avui una ciutat apassionant, tot i que només una ombra del que va ser durant uns anys del període d'entreguerres. Té, al mateix temps, un passat terrible que aquí, naturalment, no descobriré a ningú. Conèixer aquest passat a través de lectures fetes a milers de kilòmetres de distància del lloc dels fets és una cosa, i empapar-se'n mentre es trepitja el mateix terra on els nazis van detenir, interrogar, torturar i, en molts casos, assassinar homes i dones, grans i joves, jueus, homosexuals, opositors al règim... n'és ben bé una altra.
A la zona on ara hi ha aquesta exposició hi havia hagut els quarters generals de la Gestapo (Geheime Staatspolizei, la policia secreta nazi) i de les SS (Schutzstaffel, els escamots de protecció del partit Nazi). Aquí es van prendre decisions terribles en relació amb la persecució d'oponents al règim, la "germanització" dels territoris ocupats a l'Europa de l'Est, l'assassinat de presoners de guerra soviètics i l'extermini dels jueus, entre d'altres.
La pel·lícula més forta mai vista no és res comparada amb aquesta realitat.

And it was not a movie...
Luckily, this is only a picture in a museum, just one of all that you can see at the Topographie des Terrors, an exhibition area near Postdamer Platz. Nowadays, the temporary exhibit Das Hausgefängnis (The prison-house) is to be seen.
The visit is extremely hard, especially if you tend to empatize with the suffering of your human fellows. Some of the pictures the visitor can see are very shocking. One of the pics that hit me harder -which you can see below- shows a nazi officer who is about to shoot a poor man, kneeling before a filled mass grave. He will be the next corpse.
Berlin is nowadays an exciting city, although only a shadow of what it was, during a few years, between the world wars. But it also has, at the same time, a terrible past which nobody will learn about by reading this chronicle. Reading about this past 2.000 km away from the place where everything took place, and doing so on the exact same soil where the nazis arrested, questioned, tortured and, in many cases, killed women and men, old and young, jews, homosexuals, opponents to the regime... believe me, that is something else.
In the area where the exhibit is displayed were the headquarters of the Gestapo (Geheime Staatspolizei, the nazi secret police) and the SS (Schutzstaffel, the shield squadron of the Nazi party). Terrible decisions were made here with regards the persecution of opponents to the Nazi regime, the "germanisation" of the occupied territories in Eastern Europe, the murder of soviet war prisoners and the extermination of jews, among others
.
The hardest movie ever seen is nothing compared to this reality.


8 comentaris:

Sara Maria ha dit...

Tens tota la raó. Jo he pogut visitar dos camps de concentració (Alemanya i Àustria) i també el Museu de l’Holocaust de Jerusalem, visites colpidores pels testimonis muts, i, generalment, els més senzills són els més colpidors. Cap pel·lícula pot mostrar aquest terror, quan ho intenten queden ridícules i falses.

arsvirtualis ha dit...

T'aconsello llegir els dietaris d'en Viktor Klemperer. Podrás saber com era la vida quotidiana en aquells anys així com el llenguatge que usava el govern i que gràcies a Klemperer ha estat estructurat, l'anomenat "Sprache des Dritten Reiches", LTI Lingua Tertii imperii.

Hi ha una versió reduida per a estudiants...

llopis ha dit...

uff! deu fer qüestior d'uns mesos, vaig veure un reportatge pel 33 sobre la vida d'Anna Frank. Em vaig quedar fins ben tard a la matinada, però va valer la pena. Vaig acabar plorant d'impotència, i d'allò que s'havia fet i quan durant anys i anys potències mundials van callar i crec que podien haver fet alguna cosa més per poder-ho evitar. Jo encara no entenc com hi ha gent que encara ho qüestiona, però el que em fa encara molta més rabia, com aquells que ho van patir, exacatament no, però dificulten molt la vida dels Palestins.

Esperem que mai més es repeteixi aquest episodi enlloc.

Sylvie ha dit...

Es curios com sense haver-ho viscut (al menys en el meu cas....) et posi els pels de punta imaginar-ho i tinguis una mena de vergonya aliena pel de pensar que uns van fer-ho en uns altres. Espero que no es perdi mai el record perquè els records mantenen viu el passat.

Lucila ha dit...

Bé, no diré pas res de nou que no hagin ja els altres, però jo també vaig tenir la mateixa sensació quan vaig visitar el camp de concentració de Buchenwald al costat de Weimar. Tot i que havia vist mil pel·lícules i llegit força llibres sobre els camps de concentració i l'holocaust, ser allà és una cosa ben diferent... Em va impactar molt més del que em pensava, perquè creia, innocentment, que sabent ja tot el que hi havia passat, visitar els escenaris originals no m'afectaria gaire...

Esther ha dit...

Sí noi, la realitat supera la ficció. Uf!, havia vist moltes fotos del tema, però la de l'home que van a afusellar...

Josep Amílcar Albert ha dit...

És impresionant. No tin paraules. Quantes barbaritats hem fet els humans que ens diem civilitzats! I el pitjor és que no deprenem. Els mateixos que abans patien l'extermini i el genocidi, ara el practiquen, i igual que abans la resta del món calla.

Ferran ha dit...

Sara Maria, mai he estat a Israel, però el Museu de l'Holocaust a Jerusalem també deu ser per posar-se a tremolar...

Ars, la veritat és que no conec Klemperer i tampoc l'Spache del Tercer Reich. Ara mateix en prenc nota.

Llopis, entenc els plors d'mipotència. Tot plegat és molt dur, perquè no va ser cap pel·lícula. La por, el pànic que devien viure milions de persones... quan ets als llocs on tot va passar sembla que ho puguis sentir tu mateix. I fa mal.

Sylvie, al fil del que dius, visquent a Berlin m'estic adonant com mai fins ara que Alemanya viu, gairebé a diari, el record del que va passar. Pràcticament cada dia, en un canal de tv o un altre, pots trobar algun programa sobre els nazis, els camps de concentració, el gueto de Varsòvia,... Vull saber més del tema, parlant amb gent d'aquí, i hi dedicaré alguna crònica, més endavant.

Lucila, encantat de llegir-te pel TBC! :-) És veritat, oi?, que viure "en directe" els llocs on tot va passar... és terrible. Un petó!

Esther, aquesta foto va ser la que més em va colpir, de l'exposició. No volia mirar-la, però no podia deixar de fer-ho. Tot plegat és d'una crueltat inexplicable.

Josep, és ben bé com ho dius. Les atrocitats d'ahir, d'una altra manera, segueixen sent atrocitats d'avui. Sort que també hi ha motius per a l'esperança, tot i que de vegades costin de veure.