dijous, 22 de novembre de 2007

Dutzen

... que vol dir "tractar de tu".
Quan era un nano, a l'escola tractàvem al professor de vostè. Això va ser fins als 14 o 15 anys. A 2n de BUP la cosa va canviar. Potser perque vaig anar a una nova escola, on tot era més 'relaxat'. O potser va tenir a veure, simplement, amb una moda que s'anava estenent arreu. Des d'aleshores, el tu s'ha anat imposant al nostre país fins que, avui dia, tot Déu tuteja: un desconegut que t'aborda pel carrer per preguntar-te el que sigui, a la universitat, a la feina, al comerç...
A Alemanya, la cosa és completament diferent. Aquí d'entrada no et tutegen ni els amics. Bé, això és broma, naturalment; però a ningú se li acut tutejar la caixera del súper (al "meu" súper totes són noies), el conductor del bus o, anant pel carrer, algú a qui li vulguis preguntar alguna cosa. El Du ('tu') s'usa poc, gens entre desconeguts, mentre que el Sie ('vostè') és a l'ordre del dia.
A Catalunya -a tot l'estat, em sembla- hi ha ara un debat sobre si caldria recuperar "les formes", començant pels estudiants que haurien de tractar els seus professors de vostè. Imposar de la nit al dia una cosa com aquesta em sembla difícil de dur a terme i, a més, caldria no restringir-la només a l'àmbit acadèmic. Però, a risc de sonar políticament incorrecte a certes oïdes amb un concepte erroni de la "progressia", la idea la trobo molt bona, fins i tot imprescindible. A l'estat, el "bon rollet" i el col·leguisme han arribat a tal extrem que s'ha superat el límit de la cortesia. I així van les coses, per exemple en l'àmbit educatiu...
Exactament el mateix serveix per a altres àmbits, però. Per exemple, a la publicitat: companyies de telefonia, centres comercials, marques de tabac... tothom es permet el luxe de tutejar els seus possibles clients. No és que m'estigui "alemanitzant"; ja fa temps que em xiulen les orelles cada cop que escolto un anunci on la veu em tuteja com si la nit anterior haguéssim passat una vetllada inoblidable.
Deixem el Du pels amics i la gent de confiança del nostre entorn, i entonem el Sie com a forma de mostrar respecte als altres. Que una cosa és el bon rollo i una altra, ben diferent, que se't pugin a les espatlles.

Dutzen
You probably know that, unlike the English, many languages use two different forms for "you": one formal and one informal. It happens so in Catalan (tu & vostè), German (Du & Sie), Spanish (tu & usted) and French (toi & vous), amongst others.
In the past 20 years or so, in all of Spain (also in Catalonia) the informal tu has won the race against the formal way to address oneself to somebody. This is so even at schools, where kids often call their teachers by their given names. Also in publicity it is like that: commercials "talk" to us, possible clients, as if we had been friends for years.
On the contrary, something completely different happens here, in Germany: nobody would never tell you Du unless you are friends of have a close relationship with this person. I find this a more respectful form and, no doubt about it, I am absolutely for recovering the formal vostè or usted when addressing ourselves to an unknown.

19 comentaris:

Sara Maria ha dit...

Molta raó, això del "bon rotllet" i el col·leguisme ha fet que la gent entri als despatxos de Directors Generals a la brava, sense preguntar si està ocupat, i fins i tot, sense mirar si està amb algú altre. I no els hi diguis res!!

Mikel ha dit...

com voste vulgui Sr.Ferran ;-)

Iggena ha dit...

Jo recordo a la uni un profe, força jove, tindria 4 o 5 anys més que jo, que ens deia de vosté. S´em feia rarísim. Reconec que havia de fer un esforç per tractar-lo jo també de vosté. I quan me´l trobava per la cafeteria per no dir-li de tu. Si ell preferia mantenir aquesta distància, obvi que li havia de respectar. Però reconec que la gent de la meva generació (tinc 25) no hem estat educats en el vosté.
A Alemanya per descomptat a la uni es fa servir el vosté. Però també a l´institut. I al cole. Tinc un amic que és profe de primària. Aquí res de dir "senyo o profe" o pel nom de pila, no no. Aquí els nens de a 5 anyets ja aprenen a dir Frau o Herr + el cognom als seus mestres.

Oscar 7m76 ha dit...

Completament d'acord Ferran. El "tu" pels amics i punt.

Ferran ha dit...

El que explica la Iggena mostra el que s'ha perdut a casa nostra, malauradament al meu entendre. Allà s'ha passat de la rigidesa del franquisme a la lleugeresa del col·leguisme. Com la vida és un pèndol, ara es tracta de trobar l'equilibri entre aquella rigidesa i el que tenim ara, que per mi ha traspassat la línia del respecte.

Josep Amílcar Albert ha dit...

Estic d'acord amb tu Ferran, el "bonrrollisme" ens ha fet perdre allò més important, l'educació i la consideració per tractar els altres.
Ens hem passat de frenada. El "tu" per tractar els altres, massa sovint s'ha convertit en un mitjà per agredir l'altre.
Personalment no tinc cap problema de que me tracten de tu, si amb el tracte es manté un respecte com persona, que és el mateix de faig jo amb els altres.
Si per evitar-ho, cal tractar als altres de vosté, ho faig directament.

Lucila Mallart Romero ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
quim ha dit...

Ferran,

En l'anglès de Shakespeare hi havia la forma, 'Thou', que es corresponia més o menys al 'vostè'. És el 'tu' de la traducció anglesa canònica de la Bíblia quan es refereix a Déu, i també era la manera de dirigir-se als reis en segona persona. Un apunt cultureta d'un que es va haver d'aprendre de memòria el 'King Lear' per aprovar un examen de la carrera.

I estic completament d'acord amb du. Recordo que un diumenge dels meus temps d'institut vaig veure una pel·lícula sobre un estudiant de Harvard, i les difícils relacions amb un os de professor. El professor els tractava de 'vostè' i jo, davant d'aquell tracte tan diferent dels meus profes rojillos, que es mataven per ser els meus col·legues, vaig tenir moltes ganes d'anar a una universitat com aquella. No sé, el treball intel·lectual, i les relacions entre les persones que comporta tenia una cosa principal: el reconeixement i el respecte. I és que quan conec algu que d'entrada m'atrau per la seva forma de pensar i pel sentit que te de la vida em surt de parlar-li de vostè.

nur ha dit...

A mi el tracte de vós o de vostè, sincerament, no m'agrada gens. Sí que s'han perdut les formes i l'educació, amb això estem d'acord, però no crec que afegint-hi tractaments protocol·laris recuperem l'educació.

Personalment, no m'agrada gens que em tractin de vostè i encara menys el que normativament tocaria que és el "vós". Em sento com si tingués 100 anys. Hi ha altres maneres de distanciar-se i de ser educat que em semblen molt més correctes.

Ara que als amics se'ls anomeni "cabronet"... doncs tampoc és això!

Sylvie ha dit...

Tot i que trobo que la nur te rao quan diu que hi ha moltes maneres de distanciar-se, comparteixo el teu punt de vista Ferran. On jo treballo, una entitat financera, tracto a tothom de voste, i quan els clients m'ho diuen explicitament canvio al tu, pero no et pensis que ho fan gaire... ara, també et dic que he notat algo curios. Quan feia la mateixa feina per telefon, era molt més sencill mantenir el voste, rarament tutejava, en canvi amb el cara a cara ho fai més facilment.
Però ja ho veus no que el que plantejes ja ho ha demanat en Sarkozy? jeje. Ja sé que n'ets conscient, com també ho ets en la puntualització de les caixeres del teu supermercat! jejje
Bona nit, petons.

Ferran ha dit...

Efectivament, Josep, Lucila, la cosa no es tant el fet de tractar la gent de tu o de vostè, com el que sol significar el tuteig, en molts casos. Entre adults, segurament no és tan important quina forma s'utilitzi com en la relació entre un nano/jove i un adult; aquí sí em sembla que el tuteig és un error. També entre client i empresa, per exemple.

Quim, vaig conèixer la forma Thou llegint un "Hamlet" edició de butxaca, fa uns anys. Sona tan bé, aquell anglès! :)
És curiós com es mou el pèndol: del vostè a pares i avis (no en el meu cas, però sí en el cas del meu pare, per exemple) al tu a tort i a dret. A veure si trobem un punt mig...

Ei Nur. Doncs a mi, francament, el vos em fa gràcia. Utilitzar-lo no, perquè no hi estic acostumat i usar-lo jo em sona extraordinàriament rar; però escoltar algú altre dirigir-se a una persona gran amb el vos em sona genial!
Amb això del "cabronet" estariem d'acord, tot i que un "Què cabróóón..." carinyós també té el seu què, no? :)

Syl, sóc d'esquerres... però una mica especial. De vegades defenso coses per les quals em sento dir: "Però això ho diu la dreta!", i jo penso... "I?" :) Jo crec que ja em vas coneixent, així que no penso que t'estranyi gaire... o potser sí! ;-)
Veig que te n'has adonat, de la puntualització que he fet amb el tema caixeres. He pensat que si no explicava perquè parlava en femení, igual algú se'm tirava a la yugular, hehe!
Bona nit, maca.

quim ha dit...

Per cert, el teu Hamlet no seria un llibre t Wordsworth Classics que venien al Happy Books del Carrer Provença, aquell que tenia una cafeteria? Ostres, gràcies a que els llibres aquests valien aleshores unes 250 pessetes em tragava i gaudia a la vegada els grans clàssics.

Franklin Kareem Nyram ha dit...

Jo no soc ni d´esquerres ni de dretes. Al meu treball hi ha el mal costum de tutejar-nos als metges. Moltes vegades i davant dels pacients una enfermera m´ha cridat: hey Frank!!! Crec que això no està bé i fa perdre el respecte per nosaltres (i que consti que no demano MAI que em tractin de vosté). Això es rflexa perfectament a les consultes, on la gent gran et tracta de vosté, doctor, i la gent jove et tracta conm si parlés amb un amic...

He estudiat i he viscut a Holanda, U.K, Libia, Palestina i Dubai i mai he vist un tracte tan "familiar" als metges com en aquest pais (que de fet, és el meu també)

Salutacions.

llopis ha dit...

Hola ferran. Jo moltes vegades haig de tractar amb gent "important" i sempre que no hi ha confiaça els tracto de vosté, o fins i tot a vegades de "vós".

Normalment aquesta gent no diu res, si no hi tens confiança és normal, però a vegades que haig de tractar amb gent del poble i els hi parlo de vós, sel's hi fa estrany, però es que a casa m'ho han ensenyat així. A vegades em treu de polleguera doncs que una persona que no el coneix i li comença a tractar de tú, com si es coneguessin de tota la vida.

Però si us hi troveu, li podeu dir: des de quin dia mengem del mateix plat? I aviam que us contesten.

Una abraçada!

Ferran ha dit...

Ostres, Quim, no t'ho sabria dir. Me'l va regalar un amic, farà set o vuit anys... Però sí recordo aquell Happy Books amb la cafeteria al fons; llàstima que el canviessin per un restaurant, si no recordo malament...

Franklin, aquest és exactament el punt del post: l'amiguisme, que en principi ja m'està bé, s'ha colat a tot arreu, i això no em sembla correcte. Reclamo el retorn al respecte a través, també, de les formes! Salut.

Ei Llopis, el replantejament hauria de ser general; vull dir, aconseguir que tothom trobés normal el vostè, tant qui l'ha d'utilitzar com a qui va dirigit. Els mitjans de comunicació, com tantes vegades, tenen molt a fer en aquest sentit. Salut!

Puji ha dit...

Doncs jo crec que no ens hem d'estirar tant. El vostè només per gent que ens inspiri respecte. I ja posats, enlloc del vostè, potser hauriem de recuperar el tan nostrat i tan perdut "vós".

Ferran ha dit...

Puji, el vos, com comentava més a dalt, el trobo genial. M'agrada escoltar-lo fer servir.

Dani Gadea ha dit...

Estic totalment d'acord amb què s'ha perdut algunes formes de respecte en general...en molts aspectes. Ara, també crec que, com en moltes coses avui en dia, alguns han aconseguit que la preocupació s'acabi concentrant en un punt tangencial, allunyat del nucli de l'autèntic problema. El tracte de vostè és una punta, sí... però jo, mestre de primària de nens de 8 anys, em costaria que ells em veièssin com una figura propera (que és el punt ideal per educar, segons els grans pedagogs, no segons jo) si em diuen i els dic de vostè i pel cognom
L'arrel del problema comença amb que els nens/es, en general, aprenguin a tenir respecte per una figura que s'ha de fer respectar, ja des de petits. Si un nen "mana" a casa... ja li pot dir de vostè al profe, o al desconegut en general, que al fons hi seguirà havent un problema de respecte que un vostè o un vos no solucionarà...
Ull amb quedar-se amb l'anècdota. el tema del vostè és molt més seriós i profund del que sembla.

Ferran ha dit...

Ei Dani, el vostè per sí sol no solucionarà, naturalment, el problema de manca de respecte, però és una primera passa per posar cadascú al lloc on ha de ser.
A Alemanya, els nens es dirigeixen als seus professors com a Frau (cognom) o Herr (cognom), des de ben petits. Jo la trobo una bona mesura, perquè una "certa distància" no l'entenc com a sinònim de "falta de proximitat" entre professor i alumne.
Definitivament, aquesta em sembla una qüestió molt important. Realment important.