dijous, 12 de juny de 2008

Paraulotes

Em fa gràcia aquest nom: "paraulotes". Sona a "peaso paraules"... Des que visc a Alemanya he après moltes coses i me n'he adonat de moltíssimes altres, com per exemple que els catalans som uns malparlats. Però cosa fina, eh?, res de paraulotetes sinó exabruptes ben grossos, i deixats anar com si tal cosa amb una assiduïtat malaltissa.
Sense que sigui cap consol, és clar!, els nostres veïns castellans, però també els de l'altra banda, els italians; i fins i tot els anglesos, malgrat quedar-nos més lluny, també pertanyen al grup dels que tenen la boca bruta, brutota, lletjota...
A Alemanya, per contra, sentir una Schimpfwort (o sigui, una paraulota) és una absoluta anomalia: ni a la televisió, en pel·lícules o sèries, però tampoc al carrer, ni tan sols entre gent jove. Bé, és clar que alguna sempre es pot escoltar, però és ben poc habitual, especialment en l'àmbit familiar però també entre la gent amb una formació acadèmica mínima.
Al nostre país, afegir un "collons", un "joder" o un "hòstia puta" per dir simplement que s'ha acabat la llet, per descriure una imatge impactant en una pel·lícula o per mostrar decepció per alguna cosa és d'allò més normal. Perdó, corregeixo: més habitual, que no normal.
Me n'adono perquè, d'una banda, jo mateix tinc el pèssim costum d'utilitzar força paraulotes. M'estic corregint, però fins fa poc eren ingredients habituals del meu menú diari. I també me n'adono perquè de tant en tant veig TV3 per internet i al·lucino amb el vocabulari que utilitzen els personatges de les sèries. I sóc conscient que això ja fa temps que és així, que no ha canviat. Qui ha canviat sóc jo.
Perquè aquest costum tan lleig dels catalans? Normalment passa que quan un no està segur del que diu o, directament, sap que no té raó, aixeca la veu. Suposo que deu pensar que si crida més, semblarà que té raó. Ridícul, oi?, però és així. Diria que amb les "paraulotes" passa el mateix: a Catalunya, sembla que qui més paraulotes diu, més raó té...
Per acabar, un apunt: de tant en tant es genera el debat del vocabulari lleig a la televisió. Ella, la Sra. Tele, es defensa dient que no fa més que reflectir el que passa al carrer. Mentida. O veritat a mitges. Defensar-se amb aquest argument vol dir que la Sra. Tele ha trobat la solució a l'enigma de si va ser primer l'ou o la gallina. És igual si la tele reflecteix el que passa al carrer, o si el carrer parla com la tele. L'important és que la televisió no hauria d'haver oblidat que té una responsabilitat social, que la veu igual gent amb formació que gent sense, adults i nanos. El que passa és que la Sra. Tele, com tanta gent, és una hipòcrita consumada. M'explico: "El cor de la ciutat", per exemple: paraulotes a dojo. Diran que de responsabilitat social res, que ells hi són per distreure al personal. Però al mateix temps treuen personatges castellanoparlants a qui tothom parla en català, amb tota la naturalitat. És aquesta, la realitat a Catalunya? No! I doncs, llavors perquè ho fan? El missatge que ens estan donant als catalans és: "Cal seguir parlant en català encara que el nostre interlocutor no el parli". I trobo que el missatge està molt bé, però si la Sra. Tele té una responsabilitat social pel que fa a l'ús del català, la té sempre i sense excepció.

DEUTSCHE ZUSAMMENFASSUNG
Dieser Artikel geht um Schimpfwörter. Als ich noch in Barcelona lebte, hatte ich eine sehr schlechte Angewohnheit: zu viele Schimpfwörter in meiner Sätze. Ich weiss, es absolut schrecklich ist! Das Problem ist, aber, dass eine solche schreckliche Dinge macht man fast ohne Pause bei uns. Nicht nur in Katalonien, nicht nur auf katalanisch: in Spanien, Italien und auch ferner, in Gross Britanien hat eine grosse Anteil der Bewölkerung diese hässliche Angewohnheit.
Nach fast zehn Monate in Deutschland habe ich bemerkt, dass Deustche dagegen nur sehr selten solche Wörter benutzen. Ich vermute, dass jetzt bin ich gewohnt, Schimpfwörter nicht oft zu hören. Deswegen, als ich jetzt Sendungen von dem katalanische TV3 im Internet sehe und höre, finde ich es unglaublich -und grausam- wieviele davon werden in Fernsehseries benutzt. Überall sind SW zu hören!
Kontroverse wegen der Nutzung der Schimpfwörten in katalanische Fernsehen ist nicht neu. Früher dachte ich, dass es ein bisschen übertrieben war. Jeztz dagegen verstehe ich solche Klagen perfekt.

ENGLISH SUMMARY THIS TIME NOT AVAILABLE :-(

17 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

M'al.legro molt de tornar a llegir les teves cròniques. I pel que fa a les paraulotes jo he de dir que en sóc un enamorat. Ho sento. No els uso habitualment. Però és que estic en contra de que la gent els faci servir sistemàticament. Les devalua. No hi ha res més bell que una paraulota ben col.locada dins una frase ben construïda. Si es sap fer bé enriqueix la capacitat expressiva del llenguatge. Dissortadament massa sovint s'usen com a tics verbals que només delaten misèria lèxica.

Kostas ha dit...

Doncs Ferran jo penso que l'ús de les paraulotes és totalment habitual al nostre país i no crec que això faci ni més lleg el llenguatge. L'us d'aquestes paraules enriqueix el llenguatge, però si és cert que tots els excesos són dolents.
(Què puc fer jo amb el meu pobre bloc? no el penso canviar de nom)
I de la relitat social que plasma la tele és com tu dius, una veritable falsetat. Per començar és impossible que et trobis amb tants pocs castellanoparlants i en el 99% del casos els catalanoparlats canvien de llengua.

Oscar 7m76 ha dit...

Joder! A mi em perdonaràs, però dir unes quantes paraulotes sona de puta mare i és la òstia.

Bentornat! Que ens tenies abandonat, "cabronsete"!

Sara Maria ha dit...

Estic contenta de retrobar-te, com han anat les vacances? Una molt forta abraçada i benvingut de nou!

Sara Maria ha dit...

Per cert, completament d'acord amb el que dius. Jo també en faig servir, però, quan les dic, em sonen ben malament i procuro no fer-ho.

zel ha dit...

D'acord, noi, el que més em va costar de venir a viure a poble prop dels meus sogres i amb el meu company, és clar, va ser la quantitat ingent de paraulotes i renecs que diuen al llarg del dia, i els meus fills, doncs com ells, i jo encara hi lluito... Contenta de tenir-te al món virtual, Ferran, petonets!

Xavi ha dit...

Les paraulotes, venen a ser, violència verbal no? I violència verbal gratuïta: moltes vgades ignorem o passem per alt, el vertader sentit de la paraulota. És habitual, més del que ens pensem, que quan una persona ens cau malement, ens referim a ella com el fill de puta de...
Totalment d'acord, les paraulotes, no afegeixen arguments, les hauríem d'eliminar.
Per cert... un plaer tornar-te a llegir

Ferran ha dit...

Veig que hi ha un empat claríssim: Jaume, Kostas i Oscar (equip 1) d'una banda i Sara Maria, Zel i Xavi (equip 2) de l'altra.

Com a president del jurat, el meu vot va per l'equip 2: de moment guanyem els anti-paraulotes.

Alguna opinió que trenqui aquest resultat?

Kostas ha dit...

El teu vot és de qualitat?

Ferran ha dit...

De fet, és de la mateixa "qualitat" que els vostres :-); tot i així seguim guanyant els anti-paraulotes, hehe...

Puji ha dit...

Torno a empatar.

Les paraulotes són una muleta imprescindible. Formen part del nostre caràcter llatí. Des de que escric blog que també les faig servir escrites.

sergi m. ha dit...

Vaig estar dos anys treballant en un laboratori amb un alemany i parlàvem en anglès, usàvem les mateixes paraulotes, però de tant en tant se sentia un scheisse, apart d'això desconec si en deia d'altres quan parlava amb la seva dona...
Estic d'acord que s'emprin paraulotes a la tele per reflectir la quotidianitat, però mai en coses de nens.
D'acord que no està bé que continuin parlant català a un castellà, ja que com dius no reflecteix la realitat.
Bentornat!

Josep Lluís ha dit...

Entono el "mea culpa", en dic. Intentaré canviar, o no...

quim ha dit...

La meva mare ha estat en contra de les paraulotes d'una manera que ara em sembla exagerada. A casa no podíem dir ni tan sols 'peles' per referir-nos als diners. Quan vaig anar a l'institut, en comptes de fumar d'amagat vaig anar dient paraulotes pels descosits. Es curiós, fora de casa de la meva mare en dic moltes: l'ostia puta, collons, la puta d'oros, etc surten molt sobretot quan estic molt inspirat escrivint codi. Però quan entro per la porta de casa la mare s'inhabilita la meva capacitat de dir paraulotes i no me'n surt ni una.

Això sí, algunes vegades n'he llatinitzat alguna, i li afegeixo la terminació 'orum' a la paraula lletja. Ah, i el meu pare en comptes de dir 'quins collons que té', deia: 'els té com boles de barandal', una forma que la meva mare admetia sense problemes :)

Charlie Hi-Hat ha dit...

Això dels tacos és molt llatí em sembla.

(totalment d'acord amb el segon punt)

Ferran ha dit...

Està clar que els anti-paraulotes perdem per golejada. Gràcies a tots pels vostres comentaris... cabronassos! (eiii, que és de bon rollo :-))

Jordi Balada Campo ha dit...

Hola Ferran,

molt interessants les opinions sobre els exhabruptes. Yo estic en contra en el que comentes tu de l'ús a la televisió, per molt que les sèries siguin una manera de mostrar la realitat a ningú se li escapa que en el fons no deixen mai de ser ficcions, i no és necessari usar tants insults en segons quines sèries, sobretot tenint en compte que si dos actors es baralles a cops, no se'ls donen de veritat, oi? En aquest sentit no cal ser tan realista, però en els insults sí, curiós. A mi m'ha passat com a tu Ferran, que quan he tornat a Barcelona i he vist la tele m0he quedat de pdera de sentir tants insults, però també s'ha de dir que les sèries que fan aquí són una espècie de Falcon Crest o coses així nefastes, edulcoradíssimes, i realment dolentíssimes, a on un insult no hi tendria cap cabuda. A filmacions com Die Welle, que tampoc és cap meravella, però em serveix pel cas, hi ha un bon dojo de paraulotes.
Ara bé, jo reivindico l'ús dels insults. A mi em resulta una manera d'exterioritzar estats d'ànim exhaltats, com quan per exemple condueixo i em fan una tancada que és per posar-la a càmera lenta i veure'n la repetició (i la matrícula) i també quan estic sorprès, o hi ha alguna cosa que m'ha agradat molt, diria que a molts de vosaltres se us ha escapat més d'una vegada un "collons" o un "hòsties" i d'altres. I no em direu que un bon insult ben posat no fa que us rebenteu de riure.
Jo diria que els insults, volguem o no, forma part de la nostra manera d'expressar-nos, igual que la gesticulació, i que en aquestes dues coses els germànics tenen una varietat més d'estar per casa, tant en gestos com en insults, encara que algun que altre "Fickende Hölle" o "Das geht mir auf den Sack" n'he sentit, i mira que són forts, el que passa que els controlen més.
Jo sempre crec que la justa mesura és el millor, ni massa ni massa poc.